Treballava qui sap quants anys mirant les càmeres.
Era una feina rutinària: només havia de mirar els monitors vuit hores atentament per vetllar per la seguretat de l'edifici.
La realitat, però era l'avorriment de tot el dia i, sobretot, que les seves tasques havien acabat al servei del [[control dels treballadors]]. En algun moment, algú havia tingut la meravellosa idea de posar càmeres al lavabo.
La legalitat era qüestionable i tampoc és que tingués tantíssimes ganes de veure com pixaven i cagaven aquella colla de ganàpies que hi anaven sovint més per estirar les cames que per una [[altra cosa]].Tot i que en un principi s'havia indignat per la càmera del lavabo el fet és que no havia tardat gaire temps a agafar-li gust. No pel més evident, sinó perquè la gent feia coses d'allò més estranyes quan anava al vàter.
Sobretot... [[aquell parell...]]Aquell parell eren una gent curiosa. Tot havia començat amb aquell individu que sempre s'estava mitja hora bona a l'últim lavabo del cinquè pis. Les càmeres l'enfocaven de ple de des de dalt i es podia veure com sempre jugava amb el seu cul i qualsevol objecte que hi dugués dins. Sabia que havia de comunicar-ho, que no estava bé utilitzar el lavabo per aquesta finalitat en horari laboral, però l'avorriment i l'advertència que l'havien fet sobre les càmeres del lavabo "si no és molt greu, no cal que ens diguis que hi passa" l'havien posat en aquella situació compromesa i lamentablement excitant de no saber [[què fer]].Però passat un temps, sense saber com, havien esdevingut dos individus i, tanmateix, no es parlaven. Es reunien religiosament per cardar cada dia sense tocar-se directament i no eren capaços d'intercanviar ni mitja paraula. Ho havia comprovat i obsessivament escoltava cada dia amb el volum al màxim les gravacions dels micròfons d'aquell lavabo, però res. Com a molt sentia algun panteix o sospir, però aquelles dues persones arribaven a l'orgasme [[sense ni tan sols mirar-se]].No entenia el motiu d'aquell acte que, encara en la insistent mudesa, es va allargar durant uns minuts. S'aguantava la respiració per si de cas es perdia alguna paraula que se'ls escapés dels llavis, però no va sentir res.
Només la imatge d'aquelles dues mans enllaçades; que fins i tot quan es van separar [[no podia deixar de veure-les]].Per què, de sobte, després de tants anys de mirar, pensava que violentava la intimitat dels altres amb la seva feina?
**1.2 Fi**